Generació Babalà: techno, licra y Doraemon

O com conquistar el públic infantil durant més de dues dècades en antena amb una proposta pedagògica esquitxada de peluixos i sintetitzadors.

Vagi per davant que Babalà no és una raça canina.Aquesta veritat de perogrullo no ho és tant per als valencians, poc habituats a l’Bull Terrier. Qui va dir gos perillós (quina farsa)? Sempre serà la mascota del programa infantil més memorable de la televisió valenciana. Estrella catòdica, bé de carn i ossos en braços de la presentadora, bé convertida en un dibuix animat o enfundada en un gegant (i pertorbador) disfressa de peluix.

Abans d’arribar a la fase canina, hi va haver diversos ninots de renom, fins i tot inspirats en figures geomètriques.Perquè si alguna cosa va caracteritzar a aquest programa infantil, que va aparèixer el 1990 dins de la nounada Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), va ser la versatilitat amb la qual va aconseguir sobreviure a més de dues dècades en antena. De Bola de Drac a Les tres bessones; de Fani Grande a Maria Abradelo; dels Levis 501 als pantalons de campana. La societat valenciana evolucionava, i el format exercia de catalitzador. Tot una mica A la Babalà, (el que en castellà seria ‘a la babalà).

L’expressió que va donar nom a l’espai neòfit alberga una història mundana. “La meva exdona estava estudiant les oposicions de valencià i tenia una llista d’expressions en desús. Aquesta em va semblar tan bonica … Explica com fan les coses els nens, a la babalà “, explica José Ramón García Bertolín, primer director i propulsor del format original. “Aquest programa es va fer perquè jo em vaig obstinar. En aquells dies governava el PSPV i el director de RTVV era Amadeu Fabregat, poc partidari de la producció pròpia. Em va costar moltes disputes i al final vaig arribar molt cremat a la producció. Va ser parir-lo i anar-me’n “, afegeix.

Malgrat que va acabar sent una proposta de tints extravagants, va arrencar amb una noble vocació didàctica. “Teníem una il·lusió enorme”, precisa Fani Gran, primera presentadora de l’espai al costat de Diego Braguinsky. “Dues hores abans que comencés el programa, ja estàvem esperant els nens de les escoles que venien de públic. Ens passàvem l’estona jugant. Els guionistes es trencaven les banyes per organitzar activitats didàctiques, fins i tot teníem una pedagoga que ens ajudava “, recorda la conductora. En la seva opinió, “aquella va ser la millor època, després es va desvirtuar una mica”.

La nova era acariciaria la psicodèlia televisiva. La voràgine de l’èxit absorbiria a nombrosos presentadors en els anys successius: el 1992, xoni, Poti i Tiriti, intèrprets del rap A la Babalà; el 1996, Paqui Rondán, qui canviava Notícies 9 per orquestrar populars coreografies infantils i, ja el 1997, el somriure de Maria Abradelo, que va eclipsar a tots els seus predecessors. Va ser mestra de cerimònies fins a 2006. “M’ho van oferir en un intent per recuperar l’audiència. Mai es van plantejar que un programa en aquesta franja horària tingués tant èxit “, afirma. “A nivell personal, aparèixer en la llista nacional de presentadores més estimades, malgrat estar en una televisió autonòmica, va ser tot un mèrit”, afegeix.

No obstant això, per a José Ramón Garcia Bertolín, l’evolució no va ser l’esperada. “Vaig seguir tot des de fora amb certa tristesa. Tot d’una es va trencar amb aquesta filosofia inicial, educativa i pedagògica, de competició entre escoles, i va aparèixer el gos, el club … “. Fani Gran es manifesta en la mateixa línia: “El programa es va externalitzar i va haver-hi bastants canvis. Suposo que es van començar a seguir altres criteris, més enfocats a la línia comercial, però jo ja no ho sé perquè no ho vaig seguir “.

Van ser temps frenètics. El format no feia més que fagocitarse a si mateix per transformar-se de nou. El plató va deixar enrere la graderia de nens per donar un salt a l’espai exterior. El croma titllar la nostàlgia de la llista darrere de l’escenari galàctic i un robot volador. El nou Babalà Club (amb targeta de soci inclosa, que permetia que et felicitessin l’aniversari en directe) era el present més futur. Així ho demostraven actuacions musicals com la de New Limit, grup sillense de la Ruta del Bakalao, i vestuaris integrats pels xandalls de licra, cues molt altes i sabates de plataforma.

Més enllà del component merament estètic, si alguna cosacal reconèixer-li al perdurable format és la seva encertatsuport cultural. Sense dobles lectures. La cobertura d’esdeveniments valencians era impecable, apropant als més petits fins a la tradició de les Falles, les Fogueres de Sant Joan o la Magdalena. Sempre apostats en elsvestíbuls de ExpoJove o Expo Nadal. “Tenia vocació de programa blanc”, explica Abradelo: “Al final és el que s’espera d’una televisió pública, que presti un serveiciutadà i que la gent se senti representada, sempre avalatper l’audiència.

Aquells que encara cridin Satanàs Cor Petit a Piccolo són hereus del club del Terrier. Bola de Drac (Dragon Ball) va ser un dels grans fites de la cadena, previ fins i tot a A la Babalà, però més tard inserit en l’espai. El valencià es va naturalitzar entre els nens a través de dibuixos animats com Les Tortugues Ninja, Musculman o Doraemon (amant dels “pastisset de fesols”). Fins i tot arribarien produccions pàtries com Les tres bessones (Les tres bessones) i apostes pel pretès trilingüisme amb microespais en anglès subtitulats en valencià. Aquesta última era també la llengua dels presentadors.

“Quan vam començar amb el projecte, vam pensar que aquest era un dels punts més importants, per això convoquem càstings on era un requisit essencial parlar bé valencià”, recorda García Bertolín. Un criteri que no es va imposar en escollir a Maria Abradelo com a rostre del programa, que admet l’esforç que li va comportar: “Parlar en valencià en Canal 9 va ser una cosa que jo vaig voler fer des del principi. Em vaig esforçar molt per aprendre, però és normal que deixés anar espardenyes al principi “.

És que ningú pensarà en els nens?

Què va ser de les icones de la televisió infantil com Leticia Sabater o Teresa Raval? ¿Del Club Disney i el Club Megatrix? On va quedar aquella època daurada en què els pares podien dormir als matins? Els últims anys han estat un reducte de cadenes temàtiques que arraconen al públic sovint. Les generalistes no volen ni sentir parlar de formats blancs, han acabat optant per talent shows de nens cantaires que competeixen entre si (i no precisament per un telescopi). Al mateix temps que es retallen els continguts instructius, s’esfumen els anys d’innocència.

L’etapa final de Babalà, des de 2009 al 2013, va acabar naufragant entre titelles poc carismàtiques. Els que al seu dia fossin membres del format van viure amb dolor el tancament de RTVV, del qual avui es compleixen exactament dos anys. No obstant això, cap amaga el “evident deteriorament” patit per l’ens públic. Ara que la reobertura està a l’horitzó, per ventura es distingeix la silueta del gos d’ulls clapejats?

“No dic que calgui reproduir tal qual, però caldria un format infantil”, opina Fani Gran. Maria Abradelo es mostra d’acord: “És una cosa palpable, ho demanda la gent. S’ha de pensar en un espai que no faci pupa, que permeti l’aprenentatge, que promocioni la llengua “. I afegeix Bertolín: “Una idea així sempre té sentit, la meva educació sentimental està plena de programes d’aquest tipus, com La Casa del Rellotge o La Bola de Cristall. Els nens d’avui dia no són els mateixos, però també han de ser atesos “.

És que s’han quedat orfes els més petits? “Fins al dia d’avui, la gent segueix dient allò de ’em vaig educar amb tu’ o ‘els meus fills sempre et veien'”, explica Maria Abradelo. Una frase que les futures generacions corren el risc de perdre. Com diu Fani, “dos anys sense Babalà són massa anys”.

Ricardo Asensio

Ricardo Asensio

¡Hola! Soy Ricardo, tengo casi cincuenta años y he dedicado toda mi vida al medio que tanto amo: la televisión. Soy periodista desde antes de nacer como a mi me gusta decir, siempre me ha encantado estar al pie de la noticia, conocer todos los cambios de nuestro mundo y transmitirlos por televisión. Era muy aficionado a Punt2, de manera que este blog es mi forma de rendirle un pequeño homenaje a este canal que nos ha regalado grandes moementos. Estáis todos invitados a este flashback, ¡espero que lo disfrutéis!

You may also like...