Repasamos la historia de Radiotelevisión Valenciana

Repasamos la historia de Radiotelevisión Valenciana

El Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana de 1982 posibilita la creación de unos medios de comunicación social destinados a fomentar la intercomunicación entre valencianos y a potenciar su identidad cultural y lingüística.

En el mes de julio de 1984, las Cortes aprobaron la Ley de Creación de Radiotelevisión Valenciana, instrumento necesario para llevar a la práctica uno de los proyectos más compartidos y esperados por los diversos sectores sociales y políticos de la Comunidad. El artículo 11, c) de la Ley 7/1984 de la Generalidad Valenciana de 4 de julio, por la que se crea RTVV, establece la regulación interna a través de la Normativa desarrollada por la Dirección General, estableciendo la gestión de los servicios de Radio y Televisión a través de dos empresas públicas en forma de sociedades anónimas, Televisió Autonòmica Valenciana S.A. y Ràdio Autonomía Valenciana S.A. A pesar de ser dos sociedades distintas, éstas dependen del mismo órgano, siendo este RTVV. El capital de la empresa es exclusivamentente aportado por la Generalidad Valenciana, en acuerdo a dicha ley.

El 10 de marzo de 1987 empezaron las obras de infraestructura del centro de producción de programas de RTVV, ubicado en Burjasot, en los alrededores de la ciudad de Valencia, así como las instalaciones de Canal 9.

En el mes de marzo de 1988 se constituyó el Consejo de Administración de RTVV. El Consejo estaba formado por once miembros designados, según la Ley de Creación del Ente, por las Cortes Valencianas, y la duración de su mandato coincide con la de la legislatura correspondiente.

En abril del mismo año, el Consejo de Administración propuso al Consejo de la Generalidad Valenciana el nombramiento del Primer Director General del Ente.

El 1 de agosto de 2009 Canal 9 empezó con una señal en alta definición llamada en un principio Canal 9 HD y posteriormente Nou HD, que emitía la misma señal reescalada exceptuando los contenidos producidos en alta definición que se emiten en ese formato.

El presupuesto del ente en el año 2011 era de 120 millones de euros, siendo rebajado en el 2012 a 98’7 millones.3

En enero de 2012 se anunció un expediente de regulación de empleo (ERE) para la RTVV.4

En octubre de 2013 la cadena pública Canal 9 pasa a llamarse simplemente Nou. El presupuesto de este año es de 78 millones de euros.5

El 29 de junio de 2016 la Agencia Tributaria publica una lista de deudores donde figura RTVV con una cantidad pendiente de pago de 1,3 millones de euros.6

Generació Babalà: techno, licra y Doraemon

O com conquistar el públic infantil durant més de dues dècades en antena amb una proposta pedagògica esquitxada de peluixos i sintetitzadors.

Vagi per davant que Babalà no és una raça canina.Aquesta veritat de perogrullo no ho és tant per als valencians, poc habituats a l’Bull Terrier. Qui va dir gos perillós (quina farsa)? Sempre serà la mascota del programa infantil més memorable de la televisió valenciana. Estrella catòdica, bé de carn i ossos en braços de la presentadora, bé convertida en un dibuix animat o enfundada en un gegant (i pertorbador) disfressa de peluix.

Abans d’arribar a la fase canina, hi va haver diversos ninots de renom, fins i tot inspirats en figures geomètriques.Perquè si alguna cosa va caracteritzar a aquest programa infantil, que va aparèixer el 1990 dins de la nounada Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), va ser la versatilitat amb la qual va aconseguir sobreviure a més de dues dècades en antena. De Bola de Drac a Les tres bessones; de Fani Grande a Maria Abradelo; dels Levis 501 als pantalons de campana. La societat valenciana evolucionava, i el format exercia de catalitzador. Tot una mica A la Babalà, (el que en castellà seria ‘a la babalà).

L’expressió que va donar nom a l’espai neòfit alberga una història mundana. “La meva exdona estava estudiant les oposicions de valencià i tenia una llista d’expressions en desús. Aquesta em va semblar tan bonica … Explica com fan les coses els nens, a la babalà “, explica José Ramón García Bertolín, primer director i propulsor del format original. “Aquest programa es va fer perquè jo em vaig obstinar. En aquells dies governava el PSPV i el director de RTVV era Amadeu Fabregat, poc partidari de la producció pròpia. Em va costar moltes disputes i al final vaig arribar molt cremat a la producció. Va ser parir-lo i anar-me’n “, afegeix.

Malgrat que va acabar sent una proposta de tints extravagants, va arrencar amb una noble vocació didàctica. “Teníem una il·lusió enorme”, precisa Fani Gran, primera presentadora de l’espai al costat de Diego Braguinsky. “Dues hores abans que comencés el programa, ja estàvem esperant els nens de les escoles que venien de públic. Ens passàvem l’estona jugant. Els guionistes es trencaven les banyes per organitzar activitats didàctiques, fins i tot teníem una pedagoga que ens ajudava “, recorda la conductora. En la seva opinió, “aquella va ser la millor època, després es va desvirtuar una mica”.

La nova era acariciaria la psicodèlia televisiva. La voràgine de l’èxit absorbiria a nombrosos presentadors en els anys successius: el 1992, xoni, Poti i Tiriti, intèrprets del rap A la Babalà; el 1996, Paqui Rondán, qui canviava Notícies 9 per orquestrar populars coreografies infantils i, ja el 1997, el somriure de Maria Abradelo, que va eclipsar a tots els seus predecessors. Va ser mestra de cerimònies fins a 2006. “M’ho van oferir en un intent per recuperar l’audiència. Mai es van plantejar que un programa en aquesta franja horària tingués tant èxit “, afirma. “A nivell personal, aparèixer en la llista nacional de presentadores més estimades, malgrat estar en una televisió autonòmica, va ser tot un mèrit”, afegeix.

No obstant això, per a José Ramón Garcia Bertolín, l’evolució no va ser l’esperada. “Vaig seguir tot des de fora amb certa tristesa. Tot d’una es va trencar amb aquesta filosofia inicial, educativa i pedagògica, de competició entre escoles, i va aparèixer el gos, el club … “. Fani Gran es manifesta en la mateixa línia: “El programa es va externalitzar i va haver-hi bastants canvis. Suposo que es van començar a seguir altres criteris, més enfocats a la línia comercial, però jo ja no ho sé perquè no ho vaig seguir “.

Van ser temps frenètics. El format no feia més que fagocitarse a si mateix per transformar-se de nou. El plató va deixar enrere la graderia de nens per donar un salt a l’espai exterior. El croma titllar la nostàlgia de la llista darrere de l’escenari galàctic i un robot volador. El nou Babalà Club (amb targeta de soci inclosa, que permetia que et felicitessin l’aniversari en directe) era el present més futur. Així ho demostraven actuacions musicals com la de New Limit, grup sillense de la Ruta del Bakalao, i vestuaris integrats pels xandalls de licra, cues molt altes i sabates de plataforma.

Més enllà del component merament estètic, si alguna cosacal reconèixer-li al perdurable format és la seva encertatsuport cultural. Sense dobles lectures. La cobertura d’esdeveniments valencians era impecable, apropant als més petits fins a la tradició de les Falles, les Fogueres de Sant Joan o la Magdalena. Sempre apostats en elsvestíbuls de ExpoJove o Expo Nadal. “Tenia vocació de programa blanc”, explica Abradelo: “Al final és el que s’espera d’una televisió pública, que presti un serveiciutadà i que la gent se senti representada, sempre avalatper l’audiència.

Aquells que encara cridin Satanàs Cor Petit a Piccolo són hereus del club del Terrier. Bola de Drac (Dragon Ball) va ser un dels grans fites de la cadena, previ fins i tot a A la Babalà, però més tard inserit en l’espai. El valencià es va naturalitzar entre els nens a través de dibuixos animats com Les Tortugues Ninja, Musculman o Doraemon (amant dels “pastisset de fesols”). Fins i tot arribarien produccions pàtries com Les tres bessones (Les tres bessones) i apostes pel pretès trilingüisme amb microespais en anglès subtitulats en valencià. Aquesta última era també la llengua dels presentadors.

“Quan vam començar amb el projecte, vam pensar que aquest era un dels punts més importants, per això convoquem càstings on era un requisit essencial parlar bé valencià”, recorda García Bertolín. Un criteri que no es va imposar en escollir a Maria Abradelo com a rostre del programa, que admet l’esforç que li va comportar: “Parlar en valencià en Canal 9 va ser una cosa que jo vaig voler fer des del principi. Em vaig esforçar molt per aprendre, però és normal que deixés anar espardenyes al principi “.

És que ningú pensarà en els nens?

Què va ser de les icones de la televisió infantil com Leticia Sabater o Teresa Raval? ¿Del Club Disney i el Club Megatrix? On va quedar aquella època daurada en què els pares podien dormir als matins? Els últims anys han estat un reducte de cadenes temàtiques que arraconen al públic sovint. Les generalistes no volen ni sentir parlar de formats blancs, han acabat optant per talent shows de nens cantaires que competeixen entre si (i no precisament per un telescopi). Al mateix temps que es retallen els continguts instructius, s’esfumen els anys d’innocència.

L’etapa final de Babalà, des de 2009 al 2013, va acabar naufragant entre titelles poc carismàtiques. Els que al seu dia fossin membres del format van viure amb dolor el tancament de RTVV, del qual avui es compleixen exactament dos anys. No obstant això, cap amaga el “evident deteriorament” patit per l’ens públic. Ara que la reobertura està a l’horitzó, per ventura es distingeix la silueta del gos d’ulls clapejats?

“No dic que calgui reproduir tal qual, però caldria un format infantil”, opina Fani Gran. Maria Abradelo es mostra d’acord: “És una cosa palpable, ho demanda la gent. S’ha de pensar en un espai que no faci pupa, que permeti l’aprenentatge, que promocioni la llengua “. I afegeix Bertolín: “Una idea així sempre té sentit, la meva educació sentimental està plena de programes d’aquest tipus, com La Casa del Rellotge o La Bola de Cristall. Els nens d’avui dia no són els mateixos, però també han de ser atesos “.

És que s’han quedat orfes els més petits? “Fins al dia d’avui, la gent segueix dient allò de ’em vaig educar amb tu’ o ‘els meus fills sempre et veien'”, explica Maria Abradelo. Una frase que les futures generacions corren el risc de perdre. Com diu Fani, “dos anys sense Babalà són massa anys”.

Los últimos intentos de Punt2

Los últimos intentos de Punt2

El problema fue cuando en la dirección de TVV se empezó a dejar de lado el canal. Poco a poco se redujeron las producciones originales y se empezó a rellenar la parrilla de reemisiones y programas de archivo. Con la creación del canal informativo 24.9 todos los programas informativos (Metropolità, Europa al dia, etc) y muchos de los programas divulgativos (como Medi ambient) abandonaron Punt 2 para ir a parar al nuevo canal. Y, por sí fuera poco, en abril de 2009 el 24.9, después de robarle a Punt 2 sus programas, le roba también sus frecuencias de emisión analógica. Este hecho no solo demostró lo poco que le importaba a un “enchufado” del PP venido de Madrid la cultura y el valenciano, sino que, además, dió un golpe casi mortal a la audiencia del canal, ya que, a falta de un año para el apagón analógico, aún era mucha la gente que no estaba preparada por la TDT y que, por tanto, ya no podía seguir el canal.

En septiembre de 2010 TVV cambió por completo su imagen corporativa y, con ella, el nombre de sus canales secundarios, que pasan a llamarse Canal Nou 2 y Canal Nou 24, aunque en la práctica los nombres quedan reducidos a Nou 2 y Nou 24. Este cambio de imagen no supone un impulso para el viejo Punt 2, sino todo lo contrario, ya que comporta más redifusiones y más programas de archivo y reduce la programación nueva a un porcentaje ínfimo que, en estos últimos meses, se reducía casi exclusivamente a las cada vez más escasas retransmisiones deportivas.
Finalmente, el viernes, el nuevo contrato- programa de RTVV dictó la sentencia de muerte a Nou 2. A mediodía se conocía la aprobación del contrato-programa, a media tarde que comportaba la muerte de Nou 2, y a las doce de la noche, esta muerte se hacía efectiva. Lo último que se ha podido ver en Nou 2 ha sido una entrevista con Faemino y Cansado que, sin pretenderlo, han certificado la absurdez de la gestión de TVV en estos últimos años con su presencia. Acto seguido, se han emitido dos minutos y medio de imágenes aéreas de los paisajes de la comarca del Comtat para ajustar la emisión con el inicio de la ronda informativa de las doce del Nou 24, que ha tomado el relevo de Nou 2, con logo y ticker informativo incluidos.

Pero si estoy aquí hablando del asesinato de Nou 2 no es por todos los programas que he mencionado, que se lo merecerían sin ninguna duda, pero debería ser en una lugar más adecuado que este, porque aquí venimos a hablar de anime, y Nou 2 ha emitido mucho y variado. No hablaremos de los que se han emitido en Canal 9, que también son muchos, sino que nos quedaremos con nuestro amigo Punt 2, y tampoco los nombraré cronológicamente porque mi cerebro no llega a tanto.

Aunque no sea anime, debo empezar hablando de Las Tortugas Ninja, esa serie que marcó la infancia de toda una generación y que fue la primera serie de animación emitida por Canal 9 en 1989 y también una de las primeras en estrenar la programación infantil de Notícies 9 en 1998 junto a los Galaxy Rangers, otra serie norteamericana pero con la animación producida por la TMS nipona.

Pero por Punt 2 han pasado animes de todas las clases, la gran mayoría de ellos dentro del contenedor infantil Babalà. Por supuesto uno de los reyes del canal ha sido el incombustible Doraemon, que ha podido contar con la compañía de sus “primosKiteretsu y Hattori, el ninja. Tampoco faltó la megaestrella de las autonómicas de principios de siglo, Shin-chan, aunque Televisió Valenciana fue de las últimas en estrenar la serie y la primera en ceder a las presiones de los lobbies idiotizadores que veían en Shinosuke un peligro para la integridad de los niños, pero que no tienen ningún problema con programas mucho más contaminantes y perniciosos para los críos como Sálvame y compañía.

Por la pantalla de Punt 2 han pasado magical girls de todas las clases: Minky Momo, La mágica Doremi, Corrector Yui o la siempre genial Sakura, la cazadora de cartas. Hemos tenido, como no podía ser de otra manera, las clásicas y populares coproducciones euroniponas como Montana, Vicky el vikingo, La abeja Maya o la “tres parisien” Reporter Blues.